El senyor Bernat entra a casa, deixa anar el seu tradicional esbufec i penja meticulosament el barret. Sempre en aquest ordre i amb el mateix ritme pausat. El mossèn està assegut just a la butaca preferida d’en Bernat. Fa temps que la tenen compartida, com tantes coses a la vida. Amb una mà subjecta la galta i l’altra mà la té deixada suaument damunt les cames. Sembla plàcidament relaxat. Però no ho sembla gens la seva mirada, que roman fixa, com si li retragués l’espera i la inevitable excusa:
–Fa una calor que fon les idees –exclama l’acabat d’arribar mentre desplega el mocador de la seva butxaca i s’eixuga la suor del seu ja ampli front–. No és d’estranyar que la gent tingui la ment i el cervell refregits. Bona tarda mossèn, perdoni el retard, però ni els negocis ni les dones respecten ni entenen d’horaris. Veig que l’han deixat tot sol? Tot i que, vostè sempre es troba en companyia divina –en Bernat treu del moble bar dos gots i una ampolla de vi–. Una copa per cridar la gana i que ens faci companyia també?
–Comprovo que al teu sentit de l’humor i a la teva ironia, amb el pas dels anys els ha passat el mateix que al bon vi, que s’han tornat agres –li respon Mossèn Daniel–. Moltes gràcies. T’accepto aquesta copa de bon grat, tot i que fa estona que és la gana la que em crida a mi. La Blanca i la Maria, per cert, són atrafegades a la cuina. Sembla que el pastís els està donant més feina que altres anys, tot i que estic segur que se sortiran amb la seva –el capellà fa una pausa–. Tot bé a la fàbrica, Bernat?
–Podria anar pitjor, tenint en compte que els fotuts sindicalistes no deixen de donar pel sac amb les seves maleïdes vagues. Perdó, mossèn, m’he deixat portar, encara seré jo qui acabi cremant a l’infern i no ells.
–Benvolgut amic, si en un lloc hi ha cua per entrar, és justament a les portes de l’infern.
–No en tinc cap dubte –somriu l’home–. Per si de cas, vagi guardant-me la tanda vostè, que té bones influències. I, parlant de dimonis, per casualitat no sap on és la canalla?
–Crec que fa estona que són jugant a dalt, al terrat, amb…
–Hola estimat –diu la senyora Blanca al seu espòs, tot interrompent la conversa–. Fa gaire que has arribat?
–L’estona suficient com per, fins i tot, reservar un lloc a la foguera…
–Com dius?
–Deixa-ho córrer, tinc gana i el mossèn ja ha confessat en secret que està impacient per omplir la panxa amb els plaers terrenals que ell mateix beneirà i engolirà.
–Bé, doncs li diré a la Maria que vagi cridant els nanos. Mentrestant, mossèn Daniel i tu us aneu asseient a taula i seguiu amb aquest tema tan misteriós que porteu entre mans, això de la “foguera”.
La Sra. Blanca fa sonar amb delicadesa una petita i estrident campaneta.
–Maria, si us plau, vagi a buscar els nois per dinar. Mentrestant, jo acabo de preparar els aperitius.
El senyor Bernat i el seu convidat s’acomoden cadascun en una punta de la llarga taula.
–I bé, mossèn, com va la parròquia? –pregunta amb sorna el senyor Bernat mentre reomple els dos gots de vi–. Els sindicalistes també li fan la guitza?
–Benvolgut Bernat, aquests ni tan sols s’acosten a la casa del Senyor. Fins i tot li diria que li tenen més por a l’aigua beneïda que a les purgacions. El que sí que perjudica seriosament el negoci són les absències. Per cert, estimat amic…
–I digui, mossèn, quina opinió li mereix el nou Sant Pare?
–Caram! Ets esmunyedís com una serp.
–L’opinió de primera línia sempre és valuosa, i vostè, com a home puntal de l’Església…
–Bé, suposo que és com si a un dels teus treballadors li preguntessin que en pensa de tu. Penses que la resposta seria del tot objectiva, evasiva, o interessada?
–No crec que sigui comparable, de manera que no ha respost a la meva pregunta.
–De debò ho creus així, estimat amic?
–Si li sóc sincer, fa molt que tant se me’n fot el que puguin arribar a pensar aquests desagraïts de la fàbrica. El dia que se m’omplin els cognoms de tanta vaga, tiraré la persiana avall i a viure com un rei. Llavors sabran què és haver de vendre’s per un tros de pa ressec.
–Parlant de desagraïts, fa temps que no passes per “l’oficina” a veure’m. Bé, a veure’ns, a mi i a l’Amo. Suposo que els negocis i la fàbrica et tenen prou ocupat per no recordar-te dels bons amics.
–I tant que me’n recordo, però el golf matiner dels diumenges em té posseït en cos i ànima. Espero que sobretot el seu “cap” no m’ho tingui gaire en compte, i sí que tingui en consideració, en canvi, les generoses donacions que ingresso cada any per al manteniment de la parròquia i dels qui en ella habiten.
–Suposo que quan parles dels habitants de la parròquia, també et refereixes a en Pere, en Joan, en Bartomeu i en Mateu.
–Caram. Veig que té nova fornada de novicis.
–No. Són quatre ratolins que, gràcies a les donacions i, per tant, al bon estat de la parròquia, campen alegrement per la casa del Senyor.
En Bernat s’ennuega amb un glop de vi.
–Tranquil. Estan ben allotjats i alimentats –comenta el mossèn mentre tusta l’esquena de l’industrial–. De fet ja m’han rosegat dues estoles i un bonet. Val a dir però, que amb les Santes Hòsties que s’han menjat, tenen per segur l’estómac ben servit i el cel ben guanyat.
La conversa és interrompuda per la Maria, que baixa acalorada del terrat, directament a la cuina passant pel menjador, davant la mirada atònita dels dos interlocutors.
–Perdó senyora, però hi ha un problema –comenta angoixada a la senyora en arribar a la cuina–. Es el senyoret Marcel… que diu que no vol baixar.
–Què dius?… És el seu aniversari! Ja li pots dir que la taula ja està parada i que el seu pare i el mossèn ja són asseguts i afamats.
–No és això senyora, no ho ha entès… El Marcel ha pujat dempeus damunt d’una cadira atrotinada que hi havia al terrat i insisteix que no pensa baixar-ne… mai més.